El truc del prisma: separar el blanc en tots els colors

Un prisma de vidre té una propietat curiosa: quan la llum blanca el travessa, surt separada en tots els seus colors. Això passa perquè cada color viatja a una velocitat lleugerament diferent dins el vidre, i per tant es desvia un angle diferent. El resultat és l’arc de Sant Martí complet: del violeta al vermell, passant per blau, verd, groc i taronja.

Foto: D-Kuru / Wikimedia Commons · CC BY-SA 3.0 AT

Doncs bé: quan els astrònoms apunten un espectròscop al Sol (que no és altra cosa que un prisma molt precís), veuen exactament aquest arc de colors. Però amb un detall sorprenent: l’espectre no és continu. Apareixen centenars de línies fosques en posicions molt concretes.

Les línies fosques: l’empremta dels àtoms

Aquestes ratlles fosques es diuen línies de Fraunhofer, en honor a l’òptic alemany que les va catalogar al segle XIX. La causa és fascinant: cada element químic absorbeix la llum exactament als mateixos colors que ell mateix emetria si estès calent.

Imagineu-ho així: la fotosfera del Sol emet llum blanca contínua. Però la capa de gas que l’envolta —la cromosfera— conté àtoms d’hidrogen, calci, ferro, sodi… Cada un d’aquests àtoms, en rebre la llum que puja des de baix, n’absorbeix una petita porció d’un color molt concret, deixant una ratlla fosca a l’espectre.

És com si cada element tingués el seu propi codi de barres d’absorció. Analitzant quines ratlles hi ha i en quines posicions, podem saber exactament quins gasos hi ha al Sol, sense haver-hi anat mai.

Fotografiar el Sol en un sol color: els filtres de banda estreta

Aquí ve la part potser més sorprenent: si sabem a quina longitud d’ona absorbeix un element concret, podem fabricar un filtre que deixa passar únicament aquell color. El resultat és una imatge del Sol on, en lloc de veure la fotosfera blanca general, veiem directament la capa on es troba aquell element.

Són els filtres de banda estreta (narrowband filters en anglès). En lloc d’un prisma que separa tots els colors, és com si poséssim davant del telescopi una porta que deixa passar només un nanòmetre d’amplada de tot l’espectre. Tot el que veiem en aquella imatge prové exclusivament d’aquell element, a aquella alçada de l’atmosfera solar.

H-alfa: veure l’hidrogen en el Sol

L’exemple estrella d’aquest tipus d’observació és la banda H-alfa (Hα), a 656,28 nm — en el vermell profund de l’espectre. Correspon a la transició electrònica de l’hidrogen quan un electró cau del tercer al segon nivell d’energia.

Per què és especial?

• L’hidrogen és, de lluny, l’element més abundant del Sol (~71% de la massa)
• La banda Hα prové de la cromosfera, la capa immediatament per sobre de la fotosfera visible
• Aquesta capa és on es formen les protuberàncies (filaments de plasma que s’eleven milers de quilòmetres), les fàcules (regions actives brillants) i les erupcions solars

Amb un filtre Hα, el Sol deixa de ser una esfera groga i uniforme i es converteix en un món en ebullició on es pot veure l’estructura magnètica, els filaments de plasma i les regions actives.

El Sol en H-alfa, fotografiat des d’Altafulla

El 6 d’abril de 2026, l’Àlex Perera, membre de l’equip AstroAltafulla, va capturar aquesta imatge del Sol en llum Hα des d’Altafulla:

La tonalitat ataronjada és característica dels filtres Hα: no és el color real de la llum (que és un vermell profund, gairebé infraroig per als nostres ulls), sinó una conversió de color habitual en astrofotografia solar per fer-la més visible.

Fixeu-vos en els detalls que es fan visibles en aquesta imatge i que mai podríeu veure en llum blanca:

• La textura granular de tota la superfície, que reflecteix les cel·les de convecció
• Les línies fosques sinuoses (filaments) — enormes ponts de plasma fred suspesos per camps magnètics
• Les regions brillants (fàcules i plages) — zones d’alta activitat magnètica on el plasma és més calent
• El perfil del disc lleugerament irregular — efecte real de l’activitat de la cromosfera

Resum: del blanc al vermell, i del vermell a la física

La llum del Sol és, literalment, un llibre obert sobre la seva composició química. Només cal saber llegir-la.

Presentació

Una ermita, un turó i un cel ben negre

El passat dissabte 22 de novembre del 2025 vam fer la primera plantada popular de telescopis (pt) dels amics de l’astronomía d’Altafulla.

Vam pujar fins a l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla carregats de tubs, trípodes, maletes i un punt d’il·lusió desmesurat (com sempre que hi ha nit fosca al calendari).

L’ermita està situada al turó que domina Altafulla, amb vistes al mar i als pobles del voltant. Durant segles ha sigut punt de trobada en romeries, aplecs i festes populars; aquesta vegada, però, els fidels no miraven cap a l’altar, sinó cap al cel profund. Entre la llumeta dels pobles i la foscor de muntanya, el lloc és prou elevat i recollit per fer-hi observació astronòmica força digna, sobretot per a una sortida divulgativa.

Caldo calent i volts elèctrics: els veritables herois de la nit

Abans de parlar de nebuloses, galàxies i montures eq, toca parlar de supervivència.

• L’Ajuntament d’Altafulla va tenir el detall (i el gran encert) de portar 12 litres de caldo calent. Dotze. Litres. No en va quedar ni una gota. A 3 °C, el caldo es va convertir en combustible oficial de l’activitat, just després de l’hidrogen de les estrelles.
• El restaurant de l’ermita, La Xeriueta, ens va salvar la vida elèctrica proporcionant endolls per tot arreu. Gràcies a ells, els telescopis robotitzats van poder anar fent les seves danses siderals sense que haguéssim de recórrer a sacrificis de bateries i powerbanks.

Sense caldo ni electricitat, la crònica d’aquesta nit seria molt més curta, i molt més freda.

La plantada de telescopis

La plantada va reunir un bon repertori d’enginys òptics. Alguns dels protagonistes destacats van ser:

• C8 amb montura EQ6 Pro controlada per INDIlib amb EQMOD Un clàssic modern. El C8 (un Schmidt-Cassegrain de 8”) és el tot terreny de molts aficionats: prou compacte per portar-lo a una sortida, però amb una potència respectable per atacar nebuloses planetàries, cúmuls globulars i algun que altre planeta despistat. Muntat sobre una EQ6 Pro, la cosa es posa seriosa: estabilitat, seguiment fi i una capacitat de càrrega que convida a penjar-hi càmeres i accessoris sense por.
  La gràcia extra? El control via INDIlib i EQMOD, on es fa tot des de l’ordinador o la ràspberry, clicant objectes al planetari i veient com el telescopi gira elegantment cap al seu destí.

• Sumerian Alkaid 12” F5 GSO Aquest és el gegant plegable de la colla. El Sumerian Alkaid és un Dobson ultracompacte de 12” que, quan està desmuntat, sembla una innocent maleta de fusta, però quan l’obres i el plantes al terra, la seva obertura de 305 mm o 12’’ deixa clar qui mana. Ideal per passejar-se per la Via Làctia, treure estructura a nebuloses brillants i fer que tothom exclami uau en mirar M13 o M42.
  A més, com que no porta electrònica obligatòria, és aquell telescopi que continua funcionant encara que s’apagui tot.

• Refractor APO 103/600 amb montura harmònica de ZWO i ASI1600MC Duo
  L’equip més tecnològic de la nit. Un refractor apocromàtic de 103 mm de diàmetre i 600 mm de focal és una màquina perfecta per astrofotografia de camp ampli: estrelles punxants, contrast alt i imatges molt netes.
  La montura harmònica de ZWO afegeix la part més màgica: compacta, lleugera i amb un seguiment molt suau, ideal per automatitzar sessions fotogràfiques sense carregar amb monstres de ferro. Aquestes montures estan inspirades en robòtica d’última generació.
  I al darrere, una ASI1600MC Duo, una càmera especialment interessant perquè porta el sistema de guiatge integrat en el mateix sensor: és a dir, la càmera principal i la de guiatge són, en certa manera, la mateixa peça. Menys cables, menys pes, menys embolics i més temps dedicat a allò que importa: capturar fotons ancians que han viatjat milions d’anys per sortir a la nostra pantalla.

• WO SeeStar L’estrella de la simplicitat. El Teo va portar el seu ZWO SeeStar!, és com el telescopi per a humans normals: compacte, tot-en-un i controlable des d’u ipad. Només cal plantar-lo, alinear-lo mínimament i deixar que ell sol es busqui la vida: apunta, enfoca, apila imatges i et retorna nebuloses i cúmuls com si fos cosa fàcil.
  Ideal per a la gent que s’inicia o per a aquells que volen gaudir del cel sense haver de fer un màster en muntures equatorials i càmeres astronòmiques. Durant la nit, va ser la porta d’entrada perfecta per a molts curiosos.

Fred polar, cel net i 50 valents

La nit es va mantenir clara i estable, però amb un fred ben viu: uns 3 °C que es notaven especialment als peus i a les mans. Tot i això, es van acostar unes 50 persones entre veïns, aficionats, criatures i curiosos.
Entre ohs i ahs en veure Saturn, alguna galàxia o les Pleiades, la gent anava fent torn per abrigar-se amb caldo i recuperar sensibilitat als dits.

La combinació de bona companyia, telescopis variats i un emplaçament tan especial com l’ermita va convertir la fredorada en anècdota i la nit en experiència compartida.

Gràcies, equip!

No podem tancar aquesta crònica sense els agraïments imprescindibles:

• Al Tomàs, Francesc, Teo i Àlex, per portar, muntar, ajustar i explicar amb paciència cadascun dels telescopis.
• A l’equip de l’Ajuntament, per incloure l’activitat d’Amics de l’Astronomia d’Altafulla dins el programa de les festes i per proveir-nos d’aquell caldo heroïc.
• A La Xeriueta, per la infraestructura elèctrica i per fer-nos sentir com a casa a l’ermita.

Esperem repetir ben aviat amb tots vosaltres: mateix turó (o potser no ;), mateix cel (o una mica més fosc, si pot ser), i, si pot ser, també mateix caldo. 🌌✨ :)