De quin color és el Sol?
El Sol és blanc — i és blanc de debò
Si algú us pregunta de quin color és el Sol, probablement direu groc o taronja. I és comprensible: quan el mirem a la posta de sol, quan el veiem filtrat per la boira o l’horitzó, efectivament sembla aquells colors càlids. Però si poguéssim observar-lo des de l’espai, lluny de qualsevol atmosfera, veuríem una cosa diferent: el Sol és blanc.
La raó del groc i el taronja és l’atmosfera terrestre. Quan la llum solar la travessa, les partícules d’aire disperssen la llum blava molt més que la vermella (efecte Rayleigh). Al migdia, i des de l’espai, el Sol és blanc brillant: emet alhora tots els colors visibles, en una mescla que el nostre ull percep com a blanc.
Però, aleshores, com podem saber de quins colors concrets es compon? Aquí entra en joc una eina tan senzilla com fascinant: el prisma.
El truc del prisma: separar el blanc en tots els colors
Un prisma de vidre té una propietat curiosa: quan la llum blanca el travessa, surt separada en tots els seus colors. Això passa perquè cada color viatja a una velocitat lleugerament diferent dins el vidre, i per tant es desvia un angle diferent. El resultat és l’arc de Sant Martí complet: del violeta al vermell, passant per blau, verd, groc i taronja.
Foto: D-Kuru / Wikimedia Commons · CC BY-SA 3.0 AT
Doncs bé: quan els astrònoms apunten un espectròscop al Sol (que no és altra cosa que un prisma molt precís), veuen exactament aquest arc de colors. Però amb un detall sorprenent: l’espectre no és continu. Apareixen centenars de línies fosques en posicions molt concretes.
Les línies fosques: l’empremta dels àtoms
Aquestes ratlles fosques es diuen línies de Fraunhofer, en honor a l’òptic alemany que les va catalogar al segle XIX. La causa és fascinant: cada element químic absorbeix la llum exactament als mateixos colors que ell mateix emetria si estès calent.
Imagineu-ho així: la fotosfera del Sol emet llum blanca contínua. Però la capa de gas que l’envolta —la cromosfera— conté àtoms d’hidrogen, calci, ferro, sodi… Cada un d’aquests àtoms, en rebre la llum que puja des de baix, n’absorbeix una petita porció d’un color molt concret, deixant una ratlla fosca a l’espectre.
És com si cada element tingués el seu propi codi de barres d’absorció. Analitzant quines ratlles hi ha i en quines posicions, podem saber exactament quins gasos hi ha al Sol, sense haver-hi anat mai.
Explora l’espectre solar interactiu
El gràfic interactiu a continuació mostra l’espectre solar real amb les principals línies d’absorció. Passa el cursor per sobre per identificar a quin element correspon cada ratlla fosca:
Fotografiar el Sol en un sol color: els filtres de banda estreta
Aquí ve la part potser més sorprenent: si sabem a quina longitud d’ona absorbeix un element concret, podem fabricar un filtre que deixa passar únicament aquell color. El resultat és una imatge del Sol on, en lloc de veure la fotosfera blanca general, veiem directament la capa on es troba aquell element.
Són els filtres de banda estreta (narrowband filters en anglès). En lloc d’un prisma que separa tots els colors, és com si poséssim davant del telescopi una porta que deixa passar només un nanòmetre d’amplada de tot l’espectre. Tot el que veiem en aquella imatge prové exclusivament d’aquell element, a aquella alçada de l’atmosfera solar.
H-alfa: veure l’hidrogen en el Sol
L’exemple estrella d’aquest tipus d’observació és la banda H-alfa (Hα), a 656,28 nm — en el vermell profund de l’espectre. Correspon a la transició electrònica de l’hidrogen quan un electró cau del tercer al segon nivell d’energia.
Per què és especial?
- L’hidrogen és, de lluny, l’element més abundant del Sol (~71% de la massa)
- La banda Hα prové de la cromosfera, la capa immediatament per sobre de la fotosfera visible
- Aquesta capa és on es formen les protuberàncies (filaments de plasma que s’eleven milers de quilòmetres), les fàcules (regions actives brillants) i les erupcions solars
Amb un filtre Hα, el Sol deixa de ser una esfera groga i uniforme i es converteix en un món en ebullició on es pot veure l’estructura magnètica, els filaments de plasma i les regions actives.
El Sol en H-alfa, fotografiat des d’Altafulla
El 6 d’abril de 2026, l’Àlex Perera, membre de l’equip AstroAltafulla, va capturar aquesta imatge del Sol en llum Hα des d’Altafulla:
La tonalitat ataronjada és característica dels filtres Hα: no és el color real de la llum (que és un vermell profund, gairebé infraroig per als nostres ulls), sinó una conversió de color habitual en astrofotografia solar per fer-la més visible.
Fixeu-vos en els detalls que es fan visibles en aquesta imatge i que mai podríeu veure en llum blanca:
- La textura granular de tota la superfície, que reflecteix les cel·les de convecció
- Les línies fosques sinuoses (filaments) — enormes ponts de plasma fred suspesos per camps magnètics
- Les regions brillants (fàcules i plages) — zones d’alta activitat magnètica on el plasma és més calent
- El perfil del disc lleugerament irregular — efecte real de l’activitat de la cromosfera
Resum: del blanc al vermell, i del vermell a la física
- El Sol emet llum blanca — una barreja de tots els colors visibles
- Un prisma (o espectròscop) separa aquests colors per longitud d’ona
- Cada element absorbeix colors molt concrets — deixant línies fosques a l’espectre (empremtes d’àtoms)
- Els filtres de banda estreta deixen passar únicament un d’aquests colors, revelant la capa del Sol on es troba l’element
- El filtre H-alfa (656 nm, hidrogen) ens permet veure la cromosfera: filaments, fàcules i erupcions solars
La llum del Sol és, literalment, un llibre obert sobre la seva composició química. Només cal saber llegir-la.